Tan oberta com sempre

(Lleida, 1998; Pagès editors, col·lecció Lo Marraco, núm. 39), premi de novel·la de gènere
de la Universitat de Lleida, 1998

"Tan oberta com sempre" és una novel·la eròtica en la qual la intriga juga un paper fonamental. En ella, la passió sexual és el motor d'una acció que, de la mà d'una prosa àgil i dinàmica, atrapa el lector en la mateixa xarxa d'incògnites i misteri que amenaça d'engolir la protagonista.

 La trama de "Tan oberta com sempre" gira al voltant d'una dona molt atractiva, l'Helena, per a qui la bellesa acaba significant una presó. Casada amb un executiu pròsper, l'Helena s'adona que el seu matrimoni ha esdevingut una luxosa i rutilant buidor. Intentarà fugir, però haurà de lluitar contra el seu espòs, que vol mantenir l'aparença a costa de tot, i també contra ella mateixa i contra les convencions. En el camí, al temps que va descobrint aspectes ocults de la seua identitat, anirà endinsant-se en la teranyina d'una tèrbola i inconfessable passió que l'abocarà a un desenllaç inesperat.

 

Ernest Farrés. Avui, 28 de gener de 1999.

"Generalment, una novel·la s'acomoda al patró eròtic quan la dilatació del temps real es concentra en la narració de les escenes libidinoses. Ara bé, la inequívoca adscripció eròtica de "Tan oberta com sempre"no ens ha de fer perdre de vista que la trama aplega elements d'una varietat de gèneres, incideix en qüestions col·laterals no exemptes d'interès i ens brinda un desenllaç certament inesperat i maquiavèl·lic, però potser massa (o no, depèn dels gustos) cinematogràfic. Vicent Usó, a grans trets, arrossega pel fang les convencions i les hipocresies d'una classe social que es rabeja en les aparences. M'afiguro, ben altrament, que no ha entrat en els plans de l'autor preservar de certs tòpics les situacions i els personatges, però sí rebolcar-los, aquests últims, en una degradació de veres luxuriant".

I

Edward G. Robinson contempla l'infinit amb l'esguard insondable de qui ha resolt privar-se d'esperar mai més l’endemà. L'espurna que li animava els ulls, sempre a mig cloure, es consumeix lentament mentre espera, amb la resignació del suïcida, que el verí que acaba d'ingerir n’amorte el caliu per sempre més. No coneix encara que tot ha sigut un malson. Un somni estrany i funest provocat per la misteriosa imatge d'una dona. D'una dona de perfils boirosos i posat enigmàtic que el fitava des d'un quadre. L'Helena observa l’impol·lut blanc i negre de l'escena amb l'ànim corglaçat. Ha vist més vegades aquesta mateixa pel·lícula, però a penes recorda res. Li passa sovint. Reté amb facilitat fragments aïllats de moltes pel·lícules, escenes colpidores que l'han impressionada. Però oblida sempre la història. Té una estranya aptitud, l'Helena, per oblidar els arguments de les pel·lícules que veu. I sobretot els finals. Sempre oblida els finals. Fins i tot els d'aquelles que li han deixat un sabor plaent. I és una sort, això, li diu sempre Roger. Podria veure una i mil vegades qualsevol de les seues pel·lícules preferides amb la mateixa angoixa de la primera vegada. Sempre que torna a veure Cary Grant escales amunt amb el got de llet a les mans té la sospita que acabarà emmetzinant Joan Fontaine. I sempre resa perquè, a la fi, Bonnie i Clyde acaben burlant la policia. Ara mateix, mentre observa la trista mirada d'Edward G. és incapaç d'endevinar que, ben aviat, a penes s’eixample una mica més el camp de visió, un cambrer amatent despertarà el protagonista i tot es resoldrà en un esglai. Una llarga hora i mitja de pesarós esglai. L'Helena està tan enfonsada en la història que no sent com el pany gira rítmicament dues vegades. No escolta tampoc les passes que s'apropen. No se n'adona fins que Roger obre els llums de la sala.

- Bona nit, estimada. Oi que t'he donat una sorpresa?

La irrupció sobta l'Helena. Amb l'ensurt encara ressonant-li al cor, intenta fer-li veure a Roger que s'ha d'esperar un segon. Romandre un instant en silenci. Ara mateix està acabant-se la pel·lícula i no pot perdre's el final. El primer pla comença lentament a obrir-se. I va descobrint a poc a poc que Edward G. ja no porta a sobre el vell batí que vestia a casa. Ara duu la mateixa jaqueta i la mateixa camisa de les primeres escenes. L'Helena a penes té temps d'adonar-se'n perquè Roger agafa el comandament a distància i prem un botó. El moviment de la càmera s’atura en sec. La imatge es comprimeix en un punt que brilla poderosament un instant i és engolit per la foscúria de la pantalla morta.

- Però, què passa? Què no t'alegres de veure'm?

L'Helena s'enfurisma. Intenta de prendre-li l'obscur artefacte que guarda el poder de dar-li la vida i la mort a l’aparell. Necessita saber que Edward G. no mor finalment, com semblen advertir tots els indicis. Roger es resisteix amb l'expressió juganera d'un infant entremaliat. L'Helena, impotent de prendre-li'l tot i els esforços que fa, s'asseu desesperada al sofà i esclata en un plor. El rostre de Roger ha esdevingut sobtadament aspre. Mira la dona amb duresa.

- He anat tota la vesprada de bòlit per poder agafar aquest vol, nena. Tota la vesprada corrents per estar al teu costat aquesta nit. I, per a què? Per a res. Perquè a tu només t'interessa acabar de veure una maleïda pel·lícula.

- Només et demanava un moment. A penes un minut. Estava acabant-se i tu ho saps. Però no podies esperar.

- Però si ja l'has vista mil vegades aquesta pel·lícula. Què vols saber? Com acaba? No mor l'individu aquest, si és això el que t'interessa. És tot un somni, no ho recordes? Ell ho ha somniat tot: la dona del quadre, l'assassinat, el xantatge, el suïcidi. Tot és únicament un malson.

L'Helena continua enutjada amb Roger. Però una certa sensació d'alliberament li recorre el cos en confirmar-se les seues esperances. Intuïa que Edward G. no podia morir d'aquesta manera. Nota com la tensió acumulada comença a diluir-se en un pessigolleig suau que s’esbandeix per tot el cos. A l'estómac, ja no hi ha cap nus. Ben mirat, és una sort que Roger entenga tant de cinema.

- Au, vine. Seu amb mi. I no plores més, que no he vingut de tan lluny només per eixugar-te les llàgrimes. Oi que t'alegres de veure'm?

L'Helena no l'esperava aquesta nit. Roger se n'havia anat dijous passat i no havia de tornar fins dimarts al migdia. Tot un llarg cap de setmana fora. Per això havia corregut de bon matí al quiosc per comprar el diari. Volia saber si al llarg dels dies que restaria sola a casa posaven per televisió alguna pel·lícula que pagués la pena veure. Havia repassat les programacions amb avidesa, però no trobava res d'interessant, ni per a avui dissabte ni tampoc per al diumenge. Futbol, bàsquet, més futbol. Sempre el mateix. Ja s'imaginava dues nits més dormisquejant al sofà davant d'algun concurs insípid. De sobte, un nom màgic, Fritz Lang, li havia alertat els sentits. I allí estava aquella joia del cinema negre. Esperant-la al canal autonòmic a partir de les nou i mitja d’aquesta mateixa nit. La història d'un criminòleg que es veia enredat en un assassinat a causa d'una dona. Una bella dama a qui havia conegut quan contemplava el seu retrat a l'aparador d'una galeria d'art. Una pel·lícula on Lang indagava sobre la psicologia criminal, segons la referència del crític. Tot molt prometedor.

L'Helena s'havia planificat el dia en funció d'aquesta pel·lícula. Abans d'eixir de casa, havia cridat la Júlia, la perruquera, per demanar-li que li trobés un forat pel matí. Que li havia sorgit un imprevist i no podia anar aquella vesprada. Després, s'havia dutxat, s'havia vestit i havia dut a la tintoreria el conjunt que s'havia de posar l'altre cap de setmana per al sopar de l'empresa de Roger. I sense perdre un instant, havia agafat un taxi i li havia indicat l'adreça de ca la Júlia. Havia eixit d'allí tard, massa tard, prop de les quatre. I amb fiblades de fam a l'estómac. No havia perdut temps preparant res. Havia fregit un arròs tres delícies congelat i en cinc minuts estava dinant. I després, havia anat a cercar la vella manta que li regalaren els avis per la boda i s'havia gitat al sofà. Volia dormir una bona estona i conjurar així la son que pogués acudir-li a la nit. Necessitava estar ben desperta quan comencés la pel·lícula. Li feia molta ràbia haver de lluitar contra la son mentre maldava per seguir el fil de la història. S'havia fet dur una pizza per sopar. Quatro formaggi, com sempre. I, després, descansada i ben desperta, havia engegat el televisor. S'havia capbussat en la pel·lícula com si la sort d'Edward G. fos la seua. No esperava Roger. Però, en el fons, segurament, s'alegra de veure'l. Tot i que li haja espatllat la vetllada. És molt trist passar tants dies sola, al capdavall. Però no li agrada gens aquesta manera d'actuar que té sempre.

Finalment, s'avé a seure a la vora de l’home. Aquest matí, li conta, li han comunicat que s'ha suspès la reunió que havia de mantenir amb els delegats de zona el dilluns. Així, que ha solucionat els temes més urgents avui mateix i ha agafat el darrer avió. Volia veure-la. Es moria de ganes de veure-la.

Sempre ha sigut un xerraire, Roger. Sempre ha trobat la paraula escaient per a cada ocasió. I l'Helena ho sap. I, tanmateix, l'escolta. Sap que no li demanarà disculpes per haver-li malmès la nit. Que per a ell no tenen importància aquestes coses. Sobretot, si aquestes coses li afecten únicament a ella. I que, tot i que li'n donés, d'importància, Roger tampoc li demanaria perdó. Faltaria més. Mai no demana perdó, Roger.

Els dits de Roger es perden entre els cabells de l'Helena, acabats de repassar de ros per la Júlia. Li pressiona lleugerament amb els tous sobre el cap. Traça unes línies que comencen tot just a dalt del front i davallen lentament fins el clatell. I ella no refusa les carícies. D'una banda, li abelleix muntar una escena i anar-se'n a dormir sola. Però sap que és inútil. Que Roger se sentirà ofès pel menyspreu. Que li recordarà els quilòmetres que ha fet només per veure-la. I que, al capdavall, serà ella qui acabe demanant-li perdó. Sempre passa. D'altra banda, es troba a gust amb el cap envaït pels massatges de Roger. Nota com, a cada passada, els músculs del cap, i a poc a poc, també els de la resta del cos, s’afluixen una mica més. Lentament. Molt lentament. Es concentra en el cap i mira de relaxar-se. De tant en tant, els dits de Roger s'aturen en una zona determinada i pressionen en cercle. Com si necessitessen treballar aquell indret amb més insistència. L'Helena es troba cada vegada millor. Més tranquil·la. I el fantasma d'Edward G. s'esvaeix calmosament en la distància.

- Relaxa't, nena, relaxa't.

Roger té una veu càlida i acollidora. Una veu que genera confiança. Una veu segura i un to de convenciment que allunyen qualsevol rastre de dubtes en les seues afirmacions. Roger mai aparenta tenir dubtes. Però, després de deu anys, l'Helena sap que aquella veu amaga un esperit a sovint indecís. Un caràcter contradictori i insegur, camuflat per una veu poderosa. Una veu que imposa respecte als empleats. I també a l'Helena, que segueix les seues indicacions. Com sempre ha fet, malgrat tantes coses que li podria retraure. Inconscientment. Submisament. De vegades pensa que, sobretot, interessadament. Quan ja el seu cos ha entrat fa estona en una flonjor plaent, els dits de Roger rellisquen clatell avall, per sota la camisa de dormir de seda blava. I s'aturen invariablement en cada vèrtebra. La pressionen com havien fet abans amb tots els porus del cap. S'entretenen un instant sobre la protuberància quasi esfèrica de l'os. I cerquen després la vèrtebra veïna. A mesura que els nota avançar, l'Helena abandona l'exercici conscient de relaxament i es lliura a aquella sensació agradívola. Sense pensar. Roman gitada de bocaterrosa sobre el sofà. Tota estirada. Amb la ment en blanc. Sempre li ha agradat que li acaronen l'esquena. Al poc de casats, li ho demanava cada nit a Roger. Aquest, alça una mica el cos de l'Helena per la cintura i li descorda dolçament el batí. Ella es deixa fer. Potser el coll del batí li empresona el braç i li impedeix prosseguir més avall. Li trau amb delicadesa els braços de les mànegues. En silenci. No cal cap paraula per a certes accions. Després, agafa els tirants de la camisa de dormir i els abaixa per sota dels omòplats. A penes allò just per poder continuar el descens. L'Helena sent com els dits de l’home se li enfonsen cada vegada una mica més en la pell delerosa. Els porus de l'esquena se li ericen més i més a mesura que la mà de Roger s'apropa al límit que marca la goma de les bragues. Si no la traspassa, l'Helena sap que les carícies de Roger es quedaran simplement en un massatge. Si, en canvi, els dits se li endinsen per sota i van a cercar-li les natges, aleshores és que ha agafat el vol únicament perquè sentia ganes d'ella. La possibilitat excita l'Helena, que ara té pressa perquè Roger arribe per fi a aquella frontera decisiva. Novament es tensa, impacient per resoldre l'enigma. I Roger ho nota. Però no sap que la tensió ja no la provoca l'enuig sinó l'ànsia.

- Relaxa't, Helena, relaxa't.

Ara els dits de l’home tornen amunt i novament refan el camí de dalt a baix. L'Helena comença a pensar que Roger cerca, efectivament, només relaxar-la. Que no la desitja. Que no ha agafat el vol per dissoldre la seua pruïja entre el calor dels seus braços. Potser se sent culpable d'haver-li estripat tan bruscament la nit i només busca calmar-la. Però no. L'Helena sap que no. Que si l'acarona, és perquè li ve de gust, no perquè pense que ella ho desitja. Les ungles de Roger refan ara el camí que abans havia traçat amb els tous. Li dibuixen sobre la pell, cada vegada més receptiva, uns solcs blanquinosos que ben aviat enrogeixen. Recorren ara, una vegada més, les vèrtebres lumbars. Les darreres vèrtebres. Els últims graons abans d'arribar al sacre i endinsar-se, per fi, pel territori anhelós del cul. Quan arriben a la goma de les bragues, s'entretenen un instant resseguint-la. Des de la columna fins el naixement del ventre. L'Helena pensa per un moment que potser es decidesquen a travessar-la per la vall secreta del pubis. Els segons li resulten eterns. I s'estremeix quan el contacte més brusc de les ungles de Roger li colonitza finalment les natges. Les grapeja amb força. Com si pretengués donar-los una forma nova. Les estreny. Després, amb una mà, Roger li separa les gropes i amb un dit que no reconeix, li recorre la gorja calenta del cul. S'entreté una estona acaronant-li les vores expectants de l’orifici. Mai ho havia fet això, Roger. Sempre havia sentit repulsió per aquella zona del cos de l'Helena. I ella es complau amb les carícies recent descobertes. S'arqueja amb delectació. I el dit de Roger penetra uns centímetres el forat inexplorat de l'Helena. Ho fa sobtadament. Amb una certa violència. I l'Helena estreny les anques sorpresa per aquell moviment inesperat. I es queixa impulsivament. És a penes un sospir, més que no un lament. Però ben aviat s'acostuma. I es belluga de gust, ara. Li plau que Roger la faça seua per aquell indret que sempre havia defugit. Però, ràpidament, els dits de Roger abandonen el cul de l'Helena. S'alliberen de la goma de les bragues i desfan el camí esquena amunt fins retrobar novament els tirants. Li'ls baixa del tot, ara. I les mans de Roger s'obren camí per baix de les aixelles i comencen a amidar-li lentament els pits. L'Helena té uns pits ferms i mitjans. Ni massa grans ni massa menuts. Roger sempre diu que té uns pits exactes. Una mica punxeruts, com si et plantessen cara, matisa sempre. Però exactes. Tot just la mida que li cobreix el palmell de la mà. Abans que arriben al cimal, la pell clara dels mugrons comença a plegar-se sobre si mateixa. Quan estan així, a l'Helena li sembla que de tan erts, de tan afuats, vulguen fugir-se'n. Les mans de Roger, però, els empresonen amb fermesa i n’apropen tot el cos cap a ell. Té les mans càlides com la veu i els mugrons de l'Helena creixen i creixen desmesuradament al seu caliu. El contacte de l’esquena nua amb el pit enjaquetat de Roger li proporciona una sensació estranya. Li agrada sentir la seua nuesa contra el cos tan protegit de Roger. Endevinar-li el piu enravenat sota la roba. Se sent absolutament lliurada a la voluntat de l’espòs. Roger li masega els pits amb força i ella nota un corrent de fruïció que li recorre el cos. Nota com el sexe se li infla de deler. A penes pot suportar la presó de les bragues i de la camisa de dormir que se li embolica entorn dels malucs. I sent com es mulla de desig. Cerca a les palpentes la bragueta i li descorda els botons amb pressa. Està empalmat, Roger. Té la fava ben rígida. El piu ert i calent de les bones ocasions. La mà de l'Helena li abaixa els calçotets per sota dels ous. Li agafa el mànec que fa ja estona que somniava. Té les venes inflades. Està incòmoda, amb les mans a l'esquena. Però no li importa. Llisca avall la pell que envolta el cap roent. L’endevina roig i brillant. Inicia un moviment rítmic amunt i avall. Sap que ha d'entretenir-se una mica més quan la mà condueix la pell per damunt del gland. La verga de Roger s'endureix més i més. Les venes semblen no poder resistir tanta opressió. Roger esbufega de gust. Però no deixa d'acaronar-li els pits. Els seus dits juguen a pessigar-li els mugrons, ja absolutament comprimits. De primer, Roger li acarona el cercle perfecte i li pessiga suaument el cimal. A mesura que s'excita, la pressió augmenta fins que Roger comença a estirar-li els mugrons més i més. Un indici de dolor comença a mesclar-se confusament amb el plaer. De sobte, deixa de pessigar-li els pits. L'Helena nota com un tacte humit inicia idèntic camí al que havien dibuixat instants abans les ungles. El piu de Roger està a punt d'esclatar. Però l'Helena continua masturbant-lo. Suaument. Compassada. Com ella sap que li agrada. La llengua de l'home assetja primer cada vèrtebra, esquena avall, fins els malucs. Després, lentament, ascendeix el cos de l'Helena sense entretenir-se, d'una tirada, novament fins el clatell. L'Helena espera, desitja més bé, que s'ature. Que novament li masegue els pits com abans. Que li pessigue els mugrons. Que li'ls estire. Vol tornar a sentir aquella rara mescladissa de dolor i de gust. I es mor de ganes de menjar-se el sexe que nota erigir-se-li poderós entre els dits. Però la llengua de Roger no s'atura. Li explora el coll i l'Helena comença a sospirar més i més fort. Penetra dins la boca i se li embolica amb la seua un instant. Després, Roger li dóna la volta al cos ja abandonat a la volença de l'home. Comença a menjar-li els pits, primer el dret i després l'esquerre. L'Helena recerca novament el capoll de Roger, ara, ja, de cara. Però aquest li impedeix d'arribar-hi. No voldrà córrer-se encara, pensa l'Helena. A mesura que l'home s'excita, la seua llengua es retira. Comença a mossegar-li suaument els mugrons amb les dents. A tirar d’ells. L'Helena torna a sentir aquella confusa sensació en el límit del dolor. Ara, però, Roger no perd a penes temps i comença a dibuixar-li amb la llengua una ruta de saliva pits avall. Lentament, li recorre l'estret passadís que queda entre ambdues mamelles i li dibuixa sobre la panxa figures estranyes, efímeres icones de plaer. S'atura un instant al melic i el penetra amb la llengua. Com si tingués pressa, travessa la panxa fins descobrir els primers pèls del pubis. A mesura que avança, la sendera es torna més i més delitosa. La llengua de Roger cerca desesperada la vall humida del cony i penetra aquella cavitat calenta que feia temps que l'esperava. Ansiosament, passeja els llavis amunt i avall, amarant-se del fluix que segreguen. L'Helena li demana entre sanglots de plaer que li menge el clítoris, però Roger sembla obsedit a perforar-la amb la llengua.

- Menja'm el clítoris, Roger. Menja-me'l.

Roger l'agafa dels braços i la gita totalment al sofà. De cara. Li acaba de llevar les bragues i la camisa de dormir, que havien anat a enredar-se a l'altura dels genolls. I aprofita per reconèixer amb la llengua la superfície dura, tensa, de les cuixes de la dona. Fins el cony. I de nou la llengua s'endinsa en aquelles profunditats. Les explora amb l'avidesa del novençà. I l'Helena li torna a suplicar que li menge el clítoris i la faça rebentar de plaer. Però Roger no fa cas. Els seus palmells amiden de sobte els pits erts de l'Helena i els premen amb força. Amb massa força. L'Helena es queixa. Però Roger no afluixa. I l'Helena nota que la verga de Roger li travessa les entranyes brutalment. Com una espasa de tall esmolat. Li ha fet mal, molt de mal. I l'Helena crida.

Però Roger li prem les mamelles amb més força i la penetra violentament. Com si en cada embranzida li anés bona part de la vida. L’arma de Roger sembla endinsar-se més profundament que mai. I, com si obrís nous camins, l'Helena sent que li destrossa el cos. Que li l'obre en dos. Ja no sent cap tipus de plaer. Ja no vol menjar-li aquella maleïda titola que li fa tant de mal. Ni tan sols desitja que li menge el clítoris. Els seus pits són dos masses informes de carn tumefacta sota les mans assassines de Roger. I nota l’ariet brusent que li trepana el sexe. L'odia. Odia haver-lo desitjat amb tanta força. Haver-lo acaronat amb tant de delit. Haver-lo excitat amb el moviment precís dels seus dits. Mai havia actuat així abans. Mai l'havia humiliada d'aquesta manera. Per això li ha posat el dit dins de l’ull del cul. Per envilir-la. No per donar-li gust. I l'Helena sent vergonya d'haver gaudit d'aquella petita derrota. Lluita per deslliurar-se’n, però no pot. Està atrapada sota el cos de Roger. Sota les mans que li destrossen els pits que ja no sent. Que sap que li fan mal. Que deu tenir-los rojos de tanta pressió. Que demà no podrà suportar-los de dolor que li han de fer. Que li semblaran grans i més grans, com si volguessen desbordar els sostenidors. Però ara no els sent. Tot el cos se li redueix ara mateix a un sexe inflat. A un sexe dur. Esgallat per dins en un corrent de dolor que li puja pel ventre i s'espargeix per tot el cos. Que li provoca nàusees. Ja no ofereix resistència. Li deixa fer. Deixa que la force com no ho havia gosat fer mai. Que la viole amb tota la brutalitat que mai li havia suposat. I crida. Només crida. Més i més fort a mesura que Roger s'excita i els seus moviments adquireixen més consistència. Més violència. Major brutalitat. I quan ja el dolor comença a resultar insuportable, l'Helena nota que el ventre se li omple d'un líquid que li resulta llefiscós i estrany, però que nota càlid. Roger bufa cada vegada més fort fins que aquell fluid que ella sap blanc i espès deixa de manar-li del piu. Finalment, els braços de Roger l'envolten i l'estrenyen contra el seu cos, encara ben enjaquetat. Li oprimeix el pit una bona estona. Tant, que l'Helena té por de no poder respirar. I gairebé ho desitja, deixar de respirar. Finalment l'allibera mentre deixa fugir un sospir llarguíssim, un esbufec satisfet i plaent. L'Helena plora.