Europa sense europeus

Als dirigents europeus se’ls ha tornat a entravessar la ciutadania. Si en 2005 foren els electors francesos i holandesos que van fer que s’indigestara la Constitució Europea, ara són els irlandesos que han provocat el mal de panxa amb la negativa a aprovar el Tractat de Lisboa. Però els polítics europeus no han sabut entendre els símptomes i, per tant, equivoquen diagnòstic i remei. S’entesten a servir una dieta massa carregada d’ingredients mercantilistes. I així és difícil curar cap malaltia. Un exemple: allà on, malgrat tot, la Carta Magna fou aprovada, els dirigents europeus van minimitzar una dada fonamental: una escandalosa majoria d’europeus va preferir passar un dia de sol i platja o de neu i muntanya –segons la latitud- que acostar-se a les urnes. O siga que la Constitució la va ratificar una minoria ridícula. Però els dirigents europeus van donar per bons els resultats i alguns d’ells fins i tot van felicitar-se. Com si això no fóra un símptoma clar que la cosa no rutllava. Però els indicadors són tossuts i s’agreugen cada volta que fan una anàlisi: l’índex de participació en les eleccions al Parlament europeu no deixa de baixar cada 4 anys. I això que era tan pobret que ja estava per sota dels límits aconsellables per a la salut democràtica. Una bona lectura de les dades no pot concloure sinó que els europeus no senten aquesta Europa. Però els dirigents prefereixen no llegir les analítiques. I mantindre la dieta estipulada.
Ara bé, no podem dir que els polítics europeus no tragueren cap conclusió del rebuig de França i Holanda. Almenys una sí que en van extraure: si la ciutadania és un impediment, prescindim de la ciutadania. Farem Europa, sí, però sense els europeus. Prou de referèndums, doncs, per ratificar la nova versió de la Constitució Europea: serà suficient, per aprovar el Tractat de Lisboa, amb el vist-i-plau dels Parlaments. Dels polítics únicament, que ja saben vostés que és una gent més dòcil a les directrius que la ciutadania. La decisió tenia una virtut afegida: els electors europeus, mentre es decidia el seu futur, podrien anar tranquil·lament a passar un dia de sol i platja o de neu i muntanya –segons la latitud- sense cap càrrec de consciència. Només hi havia un inconvenient: potser perquè allà no fa sol i a penes neva, la Constitució irlandesa no permet la ratificació del Tractat de Lisboa sense l’aprovació en referèndum. Velles recialles democràtiques, devien pensar els dirigents europeus, amb el nus a la gola. Potser per això, durant els últims temps, la Unió ha mimat els irlandesos, amb algunes decisions i algunes moratòries difícils d’explicar sense la presència, en l’horitzó, del referèndum. Però no ha servit de res. Finalment, ja ho saben vostés, els ciutadans irlandesos han rebutjat el somni europeu dels polítics. Novament, doncs, s’ha fet notar el símptoma.
Però els polítics europeus insisteixen en la dieta mercantilista. I, si no volíem sopa, ara ens volen servir dues tasses. O, millor dit, quatre. Una, l’augment a 65 del màxim d’hores de treball setmanals, amb un doble propòsit: que puguem pagar (a base d’inflar-nos a fer hores extra) les hipoteques i retallar-nos el temps lliure, a veure si aprenem a no discutir les decisions de la Unió. Dues, l’establiment del període de retenció dels immigrants en 18 mesos, encara que no hagen comés cap delicte, més que res perquè, amb la crisi, potser ja no farà falta tanta mà d’obra a preu de saldo. Tres, la possibilitat que les companyies telefòniques, tan filantròpiques elles, puguen cobrar no sols a qui crida sinó també a qui respon. I quatre, l’adopció d’un nou impost al transport per travessar unes fronteres que, en teoria, es tractava d’anar abolint a poc a poc. I, mentre escarmentem, estudiaran la forma de prescindir del resultat irlandés sense que es note massa. I, si no la troben, potser hi convoquen un nou referèndum, a veure si hi ha més sort. I, si insisteixen en el no, igual els castiguen amb un tercer. I amb un quart, si cal. Fins que, ni que siga per avorriment, els irlandesos deixen de posar traves al somni de l’Europa que volen construir. Una Europa on els europeus no comptem massa. Per no dir gens.

Eufemismes

La vaga de transportistes és, potser, el primer esglaó seriós d’una escala, la de la crisi, que encara no sabem com serà de llarga ni de costeruda. N’havíem sentit parlar, és clar, dels problemes de les hipoteques americanes, del final de l’alegria constructora que ens ha asfaltat la costa sencera i fins i tot de l’augment desmesurat del preu del barril de Brendt. I potser, els més atents, havien començat a preocupar-se en constatar que el govern no parava de buscar eufemismes per tapar una realitat que ja es colava en tots els indicadors econòmics. Els eufemismes dels polítics són sempre el primer indici de la dura realitat que se’ns ve a sobre: al País Valencià, per exemple, vam saber que els barracots mai no desapareixerien dels col·legis públics quan els responsables de la Conselleria d’Educació s’emprenyaven si no els anomenaves “aules d’escolarització provisional” o una cosa així. I vam començar a intuir que hi havia ganivetades entre els membres de la cúpula del Partit Popular quan tothom afirmava, sense que li preguntaren, “que les dissensions són normals en un partit democràtic”. Amb l’economia, igual. El primer indici que la crisi seria dura va ser l’interés del govern a parlar de “desacceleració”. Però els camions taponant les carreteres deixen poc de marge als eufemismes. I aquesta serà la primera conseqüència de la vaga: l’assumpció de la sensació de crisi amb totes les conseqüències. Sense els eufemismes amb què la maquillaven o ens la intentaven tapar.
Una segona conseqüència de la vaga dels transportistes és, al meu parer, la constatació que la normalitat en què vivim depén d’un fil molt més prim del que pensàvem. Va haver prou, per corroborar aquesta impressió, d’acostar-se, el segon dia de vaga, al supermercat del costat de casa. De iogurts, només n’hi havia als rètols de la publicitat. De llet, ni això. De sobte, a tot el món li havia donat per aplicar la dieta mediterrània, ja que era impossible trobar ni enciams, ni tomaques, ni carlotes, ni bajoques. Per no dir de la fruita: ni plàtans, ni freses, ni albercocs, ni peres. Algun meló tocat i encara gràcies. Ni tan sols n’hi havia ous per a fer una miserable truita francesa (la de quereguilles, ja sabíem que era inviable per manca de tubèrculs). I, en canvi, segons les previsions, faltaven encara dos o tres dies per a què els supermercats es quedaren sense gènere. Però les prestatgeries de productes frescs estaven ja buides, abans que es deixaren sentir els efectes de la vaga. La causa? El pànic que, de sobte, havia envaït una part de la població, que no es quedava tranquil·la si no acumulava queviures per a passar l’estiu sencer. Com a mínim. La conseqüència d’aquesta histèria ha estat doble: d’una banda, l’alegria de les caixeres del supermercat, que, malgrat que els preus s’havien multiplicat per tres, han fet més sumes que en la campanya de Nadal (i això no és un recurs literari sinó dades oficials); la segona és que ha estat suficient amb una imatge (els camions aturats) per a desencadenar el pànic. No ha calgut ni tan sols esperar que passaren uns dies i els mercats anaren quedant-se a poc a poc sense gènere: nosaltres sols, amb uns quants carros plens fins les vores i no poca histèria, hem provocat l’efecte que buscava la vaga. Enhorabona
La necessitat d’omplir els rebosts més enllà del que la prudència aconsellava, però, té una base psicològica que no hem de menysprear: la desconfiança dels ciutadans en la capacitat dels polítics per solucionar-nos els problemes. L’escassa credibilitat que ens mereixen. La prova és que, malgrat les crides a la calma del govern, bona part de la gent (entre la qual, hem de pensar, una part dels seus votants) ha tirat pel dret. Una desconfiança i una manca de credibilitat que, al meu parer, es basen, almenys en part, en l’afició que tenen als eufemismes. És a dir, a amagar-nos la realitat darrere d’un mot enginyós o d’un joc de paraules més o menys eficaç. En definitiva, a la por que tenen a dir-nos la veritat a la cara. És l’única explicació que trobe al fet que quan el govern ens deia “tranquils, que tenim la situació controlada”, tothom correguera a omplir el carro de la compra.

Reivindicació del laïcisme

La cosa no ha mogut massa rebombori, de moment. Però no descarten que prenga volada, segons com. M’explique: el pròxim curs està prevista la implantació d’una assignatura que es diu “Ciències per al Món Contemporani” i que hauran de cursar els alumnes de Batxillerat. Amb aquesta matèria es pretén donar una formació científica bàsica als alumnes que es decanten per les lletres i una visió més oberta i creativa als que ho facen per les ciències. Fins ací, cap problema. Però la qüestió es complica quan parlem dels continguts. Perquè, és clar, una assignatura que vol formar sobre ciència contemporània ha d’abordar necessàriament aspectes com la investigació genètica i les seues repercussions: clonació, cel·lules mare o fecundació in vitro, per exemple. Unes qüestions que han fet saltar els que, de fet, salten sempre: l’Església Catòlica i les associacions de pares que inspira i/o controla la Conferència Episcopal. Sota l’argument que no existeix una moral compartida entre els creients i els que no ho són, els pares catòlics s’oposen fins i tot a la divulgació de l’evolucionisme. Una teoria, com vostés saben, plenament validada per la ciència.
No ha d’estranyar-nos que l’Església Catòlica, a través de qualsevol dels seus braços armats, s’opose als avanços científics: mai no ha fet altra cosa. I és lògic: cada parcel·la que conquesta la ciència afebleix una mica més les atribucions de Déu. De qualsevol déu. I, per tant, mina la base del seu poder. El laïcisme, al cap i a la fi, és el fill predilecte del coneixement. I ells ho saben, ho han sabut sempre. Per això no és casualitat que l’auge del poder de l’Església haja coincidit sempre amb la repressió de la ciència: recordem la pèrdua del llegat de la civilització greco-romana, durant l’Edat Mitjana, que tants segles costà de recuperar, o el xantatge de la Inquisició a les conclusions dels investigadors. Recordem Giordano Bruno, cremat a la foguera, o Galileo Galilei, obligat a retractar-se de supòsits que, amb el temps, han estat plenament acceptats. I són només alguns exemples d’una forma d’actuar que només ha canviat en amplitud i formes, però no en el fons que la inspira. Pretendre avui, després de l’assentament del darwinisme i de tots els avanços en matèria d’investigació genètica, que la Humanitat prové d’Adam i Eva és com afirmar l’existència històrica de Caputxeta Vermella o Mickey Mouse. Però negar la creació és negar el sentit primigeni de Déu. Per més que hi posen literatura. D’ací que els coga tant, l’aportació de Darwin.
És lògic, doncs, que l’Església Catòlica pose obstacles a la divulgació del coneixement científic. El problema és si un Estat laic ho pot consentir o no: és a dir, on hi ha els límits de la ingerència de la fe en els àmbits de la raó. I el debat no és nou: ja el vam abordar fa uns mesos, quan el govern de Zapatero va impulsar l’assignatura “Educació per a la Ciutadania” i l’Església Catòlica, aleshores en connivència amb el Partit Popular, va declarar-li la guerra santa. I, abans, s’havia manifestat amb especial virulència en temes com el dret al matrimoni i les adopcions dels homosexuals o l’ampliació dels supòsits de l’avortament. Uns àmbits, uns drets, que sovint han vist retallada la seua aplicació per la incapacitat dels polítics d’esquerra de fer front a la pressió de la Conferència Espiscopal i els seus aliats cívics i mediàtics.
La influència de l’Església Catòlica no para de baixar: segons el CIS només un 10% de ciutadans de l’Estat espanyol són practicants. Però el seu poder es basa en un entramat complex d’interessos. I sobretot en la situació de privilegi que encara ostenta. Ara per ara, l’Estat espanyol no és plenament laic. No ho serà, almenys, mentre no es derogue completament el Concordat franquista de 1953, mentre l’Estat no elimine l’assignació que permet l’Església mantindre’s a costa dels pressuposts públics, mentre no s’acabe amb la impartició de doctrina a les classes. I potser ha arribat el moment d’exigir-ho. De traure’ns de damunt la rèmora d’un poder –el de l’Església- que ja no és tan gran com ens volen fer creure. Potser ha arribat el moment que els laics exigim també que se’ns respecte.

Els pèls de punta

Amnistia Internacional ha fet públic l'informe que recull la situació dels drets humans arreu del món. Enguany, precisament, s’acompleix el 60 aniversari de l’adopció, per part de les Nacions Unides, de la Declaració Universal que els fixa: 6 dècades de fracàs, segons AI. Llegir l’informe provoca calfreds: a 81 països encara s’infligeixen tortures o maltractaments a les persones, a 77 no hi ha llibertat d’expressió i a 54 la gent pot ser jutjada sense garanties. Molts països i massa gent afectada, es mire com es mire. Hi ha tragèdies enormes a llocs com Darfur, Zimbabwe, Gaza, Iraq o Birmània, però tampoc no queden al marge d’incompliments greus les primeres potències mundials: els Estats Units, que mantenen la presó il·legal de Guantánamo i altres centres secrets de confinament on hi ha detinguts als quals ni jutgen ni deixen en llibertat; Rússia, que persegueix la dissidència política i practica abusos flagrants a Txetxènia; la Xina, que no permet la llibertat d’expressió i de premsa i manté pràctiques il·lícites com la reeducació pel treball; i també la Unió Europea, el bressol dels Drets Humans, que és una còmplice massa fidel dels EEUU en matèria de tràfic de sospitosos de terrorisme. I que no aplica als seus membres els mateixos barems que fixa per als altres.
L’informe, que s’estructura per països, dedica 4 pàgines a l’Estat espanyol. I comença amb una afirmació que esgarrifa: l’abundància de violacions de drets humans per agents de l’ordre i la impunitat amb què es produeixen. No sé si és possible acabar totalment amb les males pràctiques a les comissaries, però resulta inadmissible, com denuncia l’informe, que ni els organismes a què pertanyen els agents imputats en casos de tortura i altres maltractaments, ni les autoritats judicials investiguen aquesta mena de fets d’acord amb les normes internacionals. És a dir, que, amb la seua passivitat còmplice, estimulen la impunitat. L’informe no entra en més detalls, però supose que, en bona part, aquesta política intolerablement permissiva té molt a veure amb la lluita contra el terrorisme d’ETA (a qui també cita l’informe, com és lògic, com a transgressora dels drets humans), en nom de la qual s’han comés tants abusos. Però també, supose, amb certes tares heretades del Franquisme de les quals els cossos policials, els responsables polítics i les autoritats judicials no s’han sabut o no s’han volgut desprendre. La Transició, potser, no els ha arribat encara. O no del tot. I ja seria hora.
La política en matèria de migracions és una altra assignatura pendent. Destaca el cas d’un home nigerià que va morir asfixiat mentre el deportaven al seu país, a causa de la cinta adhesiva amb què l’havien emmordassat. Però també els de menors expulsats sense les mínimes garanties per a la seua seguretat o els casos de manca d’observació de les normes internacionals en matèria de concessió d’asil. Massa infraccions, massa dèficits en un tema tan delicat.
L’informe també parla de les dificultats que troben les víctimes de violència en l’àmbit familiar a l’hora d’obtenir protecció, justícia i reparació, tot i les declaracions grandiloqüents dels representants polítics. I de la connivència de les autoritats a l’hora de permetre les escales en territori espanyol dels vols irregulars de la CIA que transportaven presoners cap a Guantánamo. I de les mentides amb què el govern va respondre, quan el van interpel·lar al Parlament. Però ja sabem que la mentida, en la democràcia espanyola, no sembla un pecat major. Ni tan sols quan s’edifica sobre desenes de morts. Finalment, hi ha una referència a la llei de Memòria Històrica, tan criticada per la dreta postfranquista. Segons AI, si bé té aspectes positius, es queda molt lluny de les normes internacionals sobre el dret de les víctimes a interposar recursos i obtindre reparacions, ja veuen. L’informe és un viatge a les clavegueres dels estats, quan no a l’infern. Però, més encara que les xifres, esglaia la indiferència amb què les assimilem. Sense cap debat ni cap exigència de posar-hi remei. La mort i la tortura ens han deixat de commoure. Fins i tot quan els tenim a la vora. I això sí que fa posar els pèls de punta.

Catalans i valencians

Els catalans ja no mos volen furtar la paella. O això sembla desprendre’s de l’entrevista que, fa uns dies, li feia un diari de Barcelona a Francisco Camps, el president de la Generalitat valenciana. Deia Camps que li agradaria encetar una col·laboració llarga i profunda entre el País Valencià (ell en deia Comunitat, només faltaria) i Catalunya. I que caldria deixar de banda aquells aspectes que a voltes han fet molt complicada la relació entre els veïns. Unes declaracions insòlites venint del representant d’un partit que, fins fa no res, havia fet bandera de l’anticatalanisme més atroç. Que acusava els catalans de voler-nos furtar la paella i quedar-se amb l’aigua i colonitzar-nos la llengua i la cultura. I que en basava bona part de la seua estratègia electoral.
Però el gest de Camps no és el primer. Fa poc, els dos consellers d’Economia, Gerardo Camps i Antoni Castells, ja havien manifestat que a catalans i valencians era més el que ens unia que el que ens separava. Ja ho sabíem, això, no cal dir-ho. I fins i tot estava documentat en assaigs del calibre, per exemple, d’Euram 2010, del professor Josep Vicent Boira. Però mai abans no ho havia enunciat cap dirigent del Partit Popular valencià. Els gests polítics, però, havien vingut precedits d’un acord que també em sembla de la major importància. A finals d’abril, les cambres de comerç de València i Barcelona acordaren d’exigir al govern central el finançament adequat per a poder desenvolupar el corredor mediterrani. També ho sabíem, que les infraestructures viàries del corredor mediterrani són les pròpies, si fa no fa, del final del Franquisme (el mateix Camps reconeixia que portem 40 anys de retard en aquest tema), però mai no havien estat tan contundents, els empresaris. Ni ho havien reivindicat de manera conjunta.
És evident que el corredor mediterrani és una via imprescindible per a assentar bé el desenvolupament econòmic de Catalunya i el País Valencià. L’únic que sobta, en tot cas, és que els empresaris catalans i valencians hagen tardat tant a reivindicar-ho amb la fermesa necessària. Igualment, les coincidències en matèria de finançament autonòmic també són importants. Ara que es comença a debatre el model que les regirà durant els pròxims anys, els consellers d’Economia respectius saben que s’hi juguen molt i que hi ha molts interessos comuns. El mateix Francisco Camps ho apuntava en l’entrevista: Catalunya i València han de deixar clar a tothom que les seues demandes són justes. Res més allunyat de l’antiga tesi dels catalans insolidaris. Ara, l’enemic comú és (curiosament) un valencià de Madrid: Pedro Solbes. I un govern, el de Zapatero, que utilitzarà tots els recursos a l’abast per a perpetuar un dèficit fiscal que llasta el desenvolupament econòmic de l’eix mediterrani. De catalans i valencians en un grau semblant. Uns i altres saben que tenen molt a perdre, si el govern central no modifica substancialment els criteris d’assignació de recursos.
Però aquestes coincidències no són noves. ¿Què fa, doncs, que ara siga evident el que abans es negava? Jo no sé vostés, però jo crec que aquest acostament entre veïns no seria possible si Mariano Rajoy no haguera trencat amb l’ala dura del PP. O si Francisco Camps no fóra un dels seus principals baluards. Els ideòlegs del gir que intenta propiciar l’actual dirigent popular parteixen d’una tesi: sense un creixement electoral a Catalunya, el PP mai no podrà governar a Madrid. I l’augment de vots a Catalunya mai no serà possible mentre els conservadors utilitzen la fòbia anticatalana com a argument polític. Una tesi que, al País Valencià, ha cobrat una especial virulència, no ho oblidem. D’ací que el gest d’acostament de Camps a Catalunya siga especialment significatiu.
Amb tot, la política és voluble. Si l’actual còmplice era fa no res enemic irreductible, res no fa pensar que la truita no puga tornar a girar-se. En tot cas